Basat parcialment en Los Tejados, de Cómplices.
Des del meu terrat es veu el mar. Una franja petita, llarga i blava, allà davant, lluny de mi. Quan el dia es clar, es veuen fins i tot les onades, com minúsculs anyells cavalcant-les amb harmonia. El meu terrat és com una altra habitació de casa meva, ja que només hi puc accedir-hi jo, encara que no es del tot meu, però com si ho fos. Hi pujo sovint, quan em sento sol, quan tinc ganes de que em toqui l’aire, quan vull llegir, o ben entrada la nit, quant vull mirar les estrelles o la lluna. Des del meu terrat hi veig bona part de Barcelona: a la meva dreta, la majestuositat de Santa Maria del Mar, altiva i impressionant. A la meva esquerra, les Torres Bessones que son l’Hotel de les Arts i l’Edifici Mapfre, testimoni d’una Barcelona moderna que no recordo haver demanat. Darrera meu, la Catedral, fosca i decrèpita, desitjant dies millors. Més enllà, on acaba la vista, el Tibidabo, minúscul en la distància, grandiós en la memòria, ple de records d’infantesa.
M’agrada pujar al meu terrat quan plou. M’agrada abocar-me a la barana i mirar a baix meu com es mulla el Passeig del Born, veure els multicolors paraigües anant amunt i avall, les fulles dels arbres volant aquí i allà, a mercè del vent, com diu la cançó, els homes tapant-se el cap amb fulls de diari, i les dones, coquetes i presumides, intentant que no els hi espatlli el recent estrenat pentinat; els nens, amb la seva santa innocència, trepitjant i jugant amb els tolls amb les seves botes d’aigua de colors llampants, la gent gran, desvalguda i fràgil, acotant-se l’abric i refugiant-se als vells portals.
Però també hi pujo per un altre motiu. Dos terrats més enllà, a l’ombra de Santa Maria, tres pisos més avall, a vegades una noia hi puja a prendre el sol. Jeu en allò que s’en diu una gandula de fusta, amb uns bonics coixins verds, sempre sota els blancs llençols que ondegen al vent, com flassades banderes que diuen adéu, com pentinant un amant imaginari. Sempre porta el mateix bikini, blau amb ratlles grogues, ulleres de pasta negres, una diadema blanca al cabell, i un d’aquells estris amb atomitzador que serveixen per regar les plantes, per a refrescar-se de la calor del matí. No sé pas com es diu, ni a quin pis viu. Però jo l’anomeno Maria, com la cançó dels Cómplices. Ella es la meva Maria. Ella no es despulla davant d’un mirall, no em descobreix, ni s’en riu, tampoc en llença un petó, ni em convida a res, però jo si que m’he enamorat d’ella. Bojament enamorat.
No la he vist mai pel carrer, ni pel Passeig, ni a cap botiga del voltant. M’he passat moltes hores davant del que crec que es el portal de la casa on ella pren el sol, però mai la he vist creuar la porta ni per dins ni per fora. Tampoc sé del cert que l’hi diria si me la trobés algun cop. Crec que en tindria prou en veure-la, i que ella em veiés. M’agradaria saber de quin color son els seus ulls, si blaus, o potser verds. M’agradaria també poder sentir la seva veu, i que, sinuosament, pogués fregar-la amb les puntes dels meus dits en un encontre casual. Sé que mai podré estar amb ella, conversar i riure amb ella, estimar-la, fer-la meva... em conformo en veure-la de tant en tant com pren el sol amb el seu bikini blau des de el meu terrat. Des de la solitud del meu terrat.
Des del meu terrat es veu el mar. Una franja petita, llarga i blava, allà davant, lluny de mi. Quan el dia es clar, es veuen fins i tot les onades, com minúsculs anyells cavalcant-les amb harmonia. El meu terrat és com una altra habitació de casa meva, ja que només hi puc accedir-hi jo, encara que no es del tot meu, però com si ho fos. Hi pujo sovint, quan em sento sol, quan tinc ganes de que em toqui l’aire, quan vull llegir, o ben entrada la nit, quant vull mirar les estrelles o la lluna. Des del meu terrat hi veig bona part de Barcelona: a la meva dreta, la majestuositat de Santa Maria del Mar, altiva i impressionant. A la meva esquerra, les Torres Bessones que son l’Hotel de les Arts i l’Edifici Mapfre, testimoni d’una Barcelona moderna que no recordo haver demanat. Darrera meu, la Catedral, fosca i decrèpita, desitjant dies millors. Més enllà, on acaba la vista, el Tibidabo, minúscul en la distància, grandiós en la memòria, ple de records d’infantesa.
M’agrada pujar al meu terrat quan plou. M’agrada abocar-me a la barana i mirar a baix meu com es mulla el Passeig del Born, veure els multicolors paraigües anant amunt i avall, les fulles dels arbres volant aquí i allà, a mercè del vent, com diu la cançó, els homes tapant-se el cap amb fulls de diari, i les dones, coquetes i presumides, intentant que no els hi espatlli el recent estrenat pentinat; els nens, amb la seva santa innocència, trepitjant i jugant amb els tolls amb les seves botes d’aigua de colors llampants, la gent gran, desvalguda i fràgil, acotant-se l’abric i refugiant-se als vells portals.
Però també hi pujo per un altre motiu. Dos terrats més enllà, a l’ombra de Santa Maria, tres pisos més avall, a vegades una noia hi puja a prendre el sol. Jeu en allò que s’en diu una gandula de fusta, amb uns bonics coixins verds, sempre sota els blancs llençols que ondegen al vent, com flassades banderes que diuen adéu, com pentinant un amant imaginari. Sempre porta el mateix bikini, blau amb ratlles grogues, ulleres de pasta negres, una diadema blanca al cabell, i un d’aquells estris amb atomitzador que serveixen per regar les plantes, per a refrescar-se de la calor del matí. No sé pas com es diu, ni a quin pis viu. Però jo l’anomeno Maria, com la cançó dels Cómplices. Ella es la meva Maria. Ella no es despulla davant d’un mirall, no em descobreix, ni s’en riu, tampoc en llença un petó, ni em convida a res, però jo si que m’he enamorat d’ella. Bojament enamorat.
No la he vist mai pel carrer, ni pel Passeig, ni a cap botiga del voltant. M’he passat moltes hores davant del que crec que es el portal de la casa on ella pren el sol, però mai la he vist creuar la porta ni per dins ni per fora. Tampoc sé del cert que l’hi diria si me la trobés algun cop. Crec que en tindria prou en veure-la, i que ella em veiés. M’agradaria saber de quin color son els seus ulls, si blaus, o potser verds. M’agradaria també poder sentir la seva veu, i que, sinuosament, pogués fregar-la amb les puntes dels meus dits en un encontre casual. Sé que mai podré estar amb ella, conversar i riure amb ella, estimar-la, fer-la meva... em conformo en veure-la de tant en tant com pren el sol amb el seu bikini blau des de el meu terrat. Des de la solitud del meu terrat.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada