L’autobús ja venia. El 68. Puntual, com cada dia. Ell ja feia estona que tenia la targeta de transport a la mà, llest per a utilitzar-la. Va mirar a la seva dona, que la tenia al costat, i, també com cada dia, va desitjar que no se l’hi notés a la cara el seu nerviosisme i la seva excitació. Van pujar tots dos a l’autobús, un rere l’altre, i llavors es va iniciar el ritual de tots els dies, des de ja feia més de dues setmanes. Ell pujava primer, ella desprès. Ell marcava la targeta per tots dos, i temorós, mirava a l’interior de l’autobús a veure si la veia. Si, allí estava, asseguda on sempre, al primer del seients dobles de la dreta, al costat de la finestra. Llavors ell, seguit de la seva dona, avançava per l’autobús molt a poc a poc, quasi amb parsimònia, sense treure els ulls d’ella, i seia al tercer seient de l’esquerra, també al costat de la finestra. Des d’aquella posició, si no hi havia gent al passadís, i a aquelles hores del matí l’autobús sempre anava mig buit, tenia una visió perfecta en diagonal de la noia. Aquesta, de quan en quan, es girava vergonyosa, i en un instant màgic, els seus ulls es trobaven, i llavors ella baixava el cap, vermella com un pebrot. Era així cada dia fins que arribava la parada on ell tenia que baixar, uns deu minuts desprès. Sortien tots dos per la porta del darrere, i a baix al carrer s’acomiadaven amb un petó. Ell anava llavors cap a la seva feina, content d’haver-la vista una vegada més, però a l’hora estava trist per que creia que estava enganyant a la seva dona, encara que només fos amb el pensament.
Ella seia cada dia al mateix seient de l’autobús, al primer dels seients dobles de la dreta, al costat de la finestra. Les cinc parades que la separaven de la d’on pujaven ells dos es feien eternes. Quan l’autobús enfilava el carrer que els duia a la parada d’ells, ella mirava amb nerviosisme i excitació cap endavant, més enllà del vidre davanter de l’autobús. Llavors els veia, com cada dia, i respirava alleujada. Veia com pujaven tots dos, primer ell, i desprès ella, i com ell marcava la targeta per a tots dos. Els veia avançar a poc a poc, quasi amb parsimònia, i llavors passaven pel seu costat, i es seien darrera d’ella, en diagonal. Ella es girava, vergonyosa, i mirava cap a ells, i en un instant màgic, els seus ulls es trobaven. Llavors ella baixava el cap, vermella com un pebrot. Al cap d’uns minuts, arribava la seva parada, i tots dos baixaven junts. Ella no veia el petó que es feien per acomiadar-se. Sis parades més, era el seu torn per sortir de l’autobús. Baixava per la sortida del mig, i enfilava cap a la seva feina, una mica trista per que creia que estava trencant una parella, encara que només fos amb el pensament. Però estava contenta per que, com cada dia, l’havia vist una altra vegada... a ella.
Ella seia cada dia al mateix seient de l’autobús, al primer dels seients dobles de la dreta, al costat de la finestra. Les cinc parades que la separaven de la d’on pujaven ells dos es feien eternes. Quan l’autobús enfilava el carrer que els duia a la parada d’ells, ella mirava amb nerviosisme i excitació cap endavant, més enllà del vidre davanter de l’autobús. Llavors els veia, com cada dia, i respirava alleujada. Veia com pujaven tots dos, primer ell, i desprès ella, i com ell marcava la targeta per a tots dos. Els veia avançar a poc a poc, quasi amb parsimònia, i llavors passaven pel seu costat, i es seien darrera d’ella, en diagonal. Ella es girava, vergonyosa, i mirava cap a ells, i en un instant màgic, els seus ulls es trobaven. Llavors ella baixava el cap, vermella com un pebrot. Al cap d’uns minuts, arribava la seva parada, i tots dos baixaven junts. Ella no veia el petó que es feien per acomiadar-se. Sis parades més, era el seu torn per sortir de l’autobús. Baixava per la sortida del mig, i enfilava cap a la seva feina, una mica trista per que creia que estava trencant una parella, encara que només fos amb el pensament. Però estava contenta per que, com cada dia, l’havia vist una altra vegada... a ella.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada