Una tarda de finals d’Agost. Plou. El xipolleig de les gotes de pluja damunt del Sena es barregen amb el monòton soroll de les maletes al arrossegar-les pel paviment mullat. Ell torna la vista enrere. Les gotes de pluja l’hi rellisquen pel cabell cap a la cara, com si plorés. S’eixuga el rostre amb el braç lliure, com si volgués desprendre’s d’una llàgrima inoportuna. La majestuositat de la Nostra Senyora l’hi dona la esquena, mig amagada entre la boira i la pluja. Es queda allà de peu, quiet i palplantat. L’hi dol deixar París. No n’ha tingut prou de la ciutat, i no sap quan podrà tornar. Tantes coses que ha vist, i tantes que l’hi manquen per veure. París l’ha tornat a enlluernar, com la primera vegada. S’hi vol quedar una estona mirant, admirant (potser per última vegada) aquella església que es el cor de París, que les ha vist de tots colors, i que encara aguanta impertèrrita en front dels homes i del temps. La seva silueta es reflexa, ondejant, en les aigües brutes del riu, con dient au revoir, ens tornarem a veure. Ella trenca el moment, donant-li pressa. La Gare d’Austerlitz queda lluny encara, i el tren no espera. Es tard i vol ploure. De fet, ja fa estona que plou.
