Ballen. Els amants ballen. Damunt de la sorra calenta i mullada de la platja. Sota el sol esmorteït de la tarda. Estoicament flanquejats pels seus fidels servidors. Ella, descalça, contorneja sensualment el seu vestit flamejant sobre el negre impecable d’ell. Ballen sense música, sense cadència. El vent amenaça pluja. Com també amenaça en fer volar els fràgils paraigües més enllà de la blanca escuma de la maror, mentre omple de diminuts i molestos granets d’arena en els ulls de la jove cambrera, qui fa veritables esforços per que no voli el seu delicat capell. Però ells ballen. Ballen sense que els importi res més. Ballen sota el sol, sota el vent i sota la pluja. Ballen fins que no puguin més. Fins que no tinguin més força. Fins que caiguin a terra, defallits i esgotats. Per que mentre ballin, hi haurà amor. I mentre hi hagi amor, hi haurà vida. Vida per tots dos. Vida pels amants que ballen. Ballen, i res més.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada