Hi han amors que despullen la nit, que dormen desperts en els nostres somnis, que fan plorar la pluja i que remullen els records, i somniant ens mullem pensant en ells. Un amor que mai s’ha tastat es un amor malgastat, i son aquests amors els que mes perduren. Un petó que mai s’ha fet es un petó perdut, i son els millors aquells que mai s’han donat.
L’amor no acostuma a avisar. No truca a la porta ni demana permís per entrar. Quan ve, apareix com un vendaval amb una força brutal, i per desgràcia, ve per poc temps, i per fer mal. Et deixa fora de combat, et treu la respiració, et fa tremolar. T’ho passes malament, no pots ni parlar, però encara que ho vulguis, no ho pots parar. Et fa suar de calor quan fa fred, i et fa sentir fred a ple estiu. Tremoles sense cap causa aparent, i et quedes sense alè sense saber per què. I no saps ni com, et trobes malament mig segon desprès d’estar be.
L’amor es cruel, fred i calculador, tirànic i traïdor. Et fa sentir sensacions que mai havies sentit, ni pensaves que podies sentir, per a desprès prendre-te-les sense avisar. Et porta a límits que no coneixies, a indrets que no esperaves, a vivències que no vivies... i quan et sents còmode, feliç i satisfet amb aquests nous plaers inesperats, t’abandona silenciosament i fuig esperitat deixant-te sol, abandonat i desolat.
L’amor es un tirà. Un monstre de dos caps que juga amb els sentiments i ens fa trontollar l’ànima. Un assassí en sèrie d’emocions i de sentits que no té ni emoció ni sentit comú, que no es honest ni es lleial. Es un ésser viu hipòcrita, intangible i intocable, incolor, inodor, insípid i... insuficient.
Mai no en tenim prou de l’amor. Per més vegades que ens hagi fastiguejat i fustiguejat, abandonat, traït i descol•locat, sempre en volem més, i sempre en demanem més. Som com masoquistes moderns i descerebrats que només volem patir, sentir-nos infeliços i desgraciats, només per sentir una altra vegada un bri d’aquest plaer prohibit, anhelat i desitjat que es l’amor.
L’amor no acostuma a avisar. No truca a la porta ni demana permís per entrar. Quan ve, apareix com un vendaval amb una força brutal, i per desgràcia, ve per poc temps, i per fer mal. Et deixa fora de combat, et treu la respiració, et fa tremolar. T’ho passes malament, no pots ni parlar, però encara que ho vulguis, no ho pots parar. Et fa suar de calor quan fa fred, i et fa sentir fred a ple estiu. Tremoles sense cap causa aparent, i et quedes sense alè sense saber per què. I no saps ni com, et trobes malament mig segon desprès d’estar be.
L’amor es cruel, fred i calculador, tirànic i traïdor. Et fa sentir sensacions que mai havies sentit, ni pensaves que podies sentir, per a desprès prendre-te-les sense avisar. Et porta a límits que no coneixies, a indrets que no esperaves, a vivències que no vivies... i quan et sents còmode, feliç i satisfet amb aquests nous plaers inesperats, t’abandona silenciosament i fuig esperitat deixant-te sol, abandonat i desolat.
L’amor es un tirà. Un monstre de dos caps que juga amb els sentiments i ens fa trontollar l’ànima. Un assassí en sèrie d’emocions i de sentits que no té ni emoció ni sentit comú, que no es honest ni es lleial. Es un ésser viu hipòcrita, intangible i intocable, incolor, inodor, insípid i... insuficient.
Mai no en tenim prou de l’amor. Per més vegades que ens hagi fastiguejat i fustiguejat, abandonat, traït i descol•locat, sempre en volem més, i sempre en demanem més. Som com masoquistes moderns i descerebrats que només volem patir, sentir-nos infeliços i desgraciats, només per sentir una altra vegada un bri d’aquest plaer prohibit, anhelat i desitjat que es l’amor.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada