Tot va passar en pocs minuts. El foc ho va devorar tot, amb una fam esgarrifosa, aclaparadora i traïdora. Un instant era de nit, i al minut següent semblava com si fos de dia una altra vegada, tal era la intensitat i la grandària de les flames, que pujaven delitoses cap al cel, cremant fusta, plàstic, roba i pedra, devorant-ho tot, llepant amb la seva obscena llengua vermella les parets del condemnat edifici.
Ella el va veure des de la finestra de la seva habitació, davant pel davant de l’edifici sinistrat. El noi estava segut en un llit, amb les mans al cap. Semblava esperar l'inevitable. A l’habitació del costat, mobles, cortines i catifes cremaven sense consideració, i un intens fum negre, fosc com la nit, anava apoderant-se del lloc, com a nou amo de la casa.
Ella va sortir esperitada al balcó, per avisar al noi que fugís, que sortís a l’exterior, que saltés al buit, per que el foc estava al seu costat mateix. Però cap so va sortir de la seva gola, emmudida com estava per la emoció i l’espant. Llavors el noi, com si hagués sentit una veu interior, es va aixecar i va anar cap a la porta, cap al foc, cap a la mort. Ella es desesperava, plorava impotent.
El noi va agafar el mànec de la porta, però abans d’obrir-la, va mirar per la finestra, a la noia, als seus ulls, i l’hi va somriure. Semblava feliç, descansat, alleujat, com si per fi anés a perdre un gran pes que suportava des de fa molt temps. La porta es va obrir, i el monstre groc i vermell va entrar enfurismat, amb un cop d’aire de fum i flames. El noi s’arrossegava per l’habitació rodejat de foc, tremolant, colpejant-se pels racons, cremant-se viu. Una immensa figura de foc, que es preveia vagament humana, va caure finalment a terra, i el fum ho va amagar tot, amb el seu mantell negre. Negre mort. La noia va caure també, al terra del seu balcó, desmaiada i horroritzada pel dantesc espectacle que acabava de presenciar.
Molt temps després, oblidat ja l’incendi, fet de nou l’edifici, i amb nous veïns al davant de casa seva, la noia no pot oblidar el noi que es va cremar, per què aquest la ve a visitar cada vespre, quan es fa fosc, i els sorolls del dia se’n van a dormir, acompanyats per la lluna. Ella el veu cada nit, tot just com el va veure abans de morir cremat, i el veu somriure. El noi només l’hi somriu. Seu al davant seu, i l’hi somriu. Amb el mateix malenconiós i estrany somriure que va veure aquella fatídica nit. Es l’ultima cosa que veu cada dia abans de quedar-se dormida, i llavors dorm tranquil•la sense somnis.
Ella el va veure des de la finestra de la seva habitació, davant pel davant de l’edifici sinistrat. El noi estava segut en un llit, amb les mans al cap. Semblava esperar l'inevitable. A l’habitació del costat, mobles, cortines i catifes cremaven sense consideració, i un intens fum negre, fosc com la nit, anava apoderant-se del lloc, com a nou amo de la casa.
Ella va sortir esperitada al balcó, per avisar al noi que fugís, que sortís a l’exterior, que saltés al buit, per que el foc estava al seu costat mateix. Però cap so va sortir de la seva gola, emmudida com estava per la emoció i l’espant. Llavors el noi, com si hagués sentit una veu interior, es va aixecar i va anar cap a la porta, cap al foc, cap a la mort. Ella es desesperava, plorava impotent.
El noi va agafar el mànec de la porta, però abans d’obrir-la, va mirar per la finestra, a la noia, als seus ulls, i l’hi va somriure. Semblava feliç, descansat, alleujat, com si per fi anés a perdre un gran pes que suportava des de fa molt temps. La porta es va obrir, i el monstre groc i vermell va entrar enfurismat, amb un cop d’aire de fum i flames. El noi s’arrossegava per l’habitació rodejat de foc, tremolant, colpejant-se pels racons, cremant-se viu. Una immensa figura de foc, que es preveia vagament humana, va caure finalment a terra, i el fum ho va amagar tot, amb el seu mantell negre. Negre mort. La noia va caure també, al terra del seu balcó, desmaiada i horroritzada pel dantesc espectacle que acabava de presenciar.
Molt temps després, oblidat ja l’incendi, fet de nou l’edifici, i amb nous veïns al davant de casa seva, la noia no pot oblidar el noi que es va cremar, per què aquest la ve a visitar cada vespre, quan es fa fosc, i els sorolls del dia se’n van a dormir, acompanyats per la lluna. Ella el veu cada nit, tot just com el va veure abans de morir cremat, i el veu somriure. El noi només l’hi somriu. Seu al davant seu, i l’hi somriu. Amb el mateix malenconiós i estrany somriure que va veure aquella fatídica nit. Es l’ultima cosa que veu cada dia abans de quedar-se dormida, i llavors dorm tranquil•la sense somnis.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada