(Adaptació del relat curt Los Secretos de la Dragonera d’en Basilio Baltasar)
No son els dies els que cansen les meves espatlles, ni tampoc la distància que ens separa amb l’ajuda de la nit. Malgrat el viatge emprés, hi ha un fil al qual no hi puc arribar, remogut pel vent, mentre tu dorms indiferent a la meva presència i als meus esforços d’home avergonyit que furga, nit rere nit, per assolir el teu amor.
Abandonat i orfe sota el bosc mort de senyals i indicis que fan embogir el meu ànim, embargat amb sospites i dubtes per espantar l’entestament que tinc posat en tu, consisteixes que baixi i torni a pujar, a prop i lluny, rere les teves passes sempre, dibuixant un cercle que et fa sentir orgullós de ser el centre de l'univers, mentre jo baixo a l’abisme, envaït fins l’ànima pel vertigen i el pànic de ser arrossegat per un altre més fort, que sembri oblits entre tots dos, fins que resignat respiro per omplir amb fatigues els espais buits que altres envegen amb ganivets i fins que el son es derrama sobre el meu coll i torna la nit fosca dels versos antics.
Tan dèbil soc davant la teva absència, recordada sempre a pesar meu pels esdeveniments del mon dels altres, que m’acuiten contra el mur gelat de la por, sorprès sempre per la esquena, que no puc resistir-me als seus llaços, i m’empenyen i senyalen cap el lloc on reposa la teva fosca silueta, rostre del silenci, el que has gravat a foc en les generacions d’aquesta illa incomprensible d’homes callats, llavis de set portes, panys de carn per a un secret de mil anys que ningú gosa traspassar, ni siquiera el teu parent, el temps, violador de tot menys d’això. Això que tornarà a les tombes de la terra per embolicar els ossos dels seus enemics, mai vençuts per l’alè corrupte que ens ha engendrat, generació de gent sense memòria y pell blanca.
Impacients sempre en front al llindar de porta tancada i ulls oberts que no parlen a les nostres orelles, que només escolten paraules de drapaire, trencat el lligam que podria convertir-me en el teu amant. Y mires sempre cap un altre costat quan jo arribo per a saber què faré quan moris i em deixis sol amb el pes culpable de saber que no vaig anar cap a tu, figura dreta sempre sobre el mar, altiva de silenci acumulat , fermentat, que just florirà esplèndid el dia de la teva mort, quan només ploraran els que no et coneixen, aquells infeliços que et van donar de costat, fascinats pel continent i les seves coses que brillen, mentre tu esperes impacient el retorn dels fills extraviats que fins aquell dia viuen ignorants dels túnels que a través de la vida ens condueixen de nou fins a tu.
No son els dies els que cansen les meves espatlles, ni tampoc la distància que ens separa amb l’ajuda de la nit. Malgrat el viatge emprés, hi ha un fil al qual no hi puc arribar, remogut pel vent, mentre tu dorms indiferent a la meva presència i als meus esforços d’home avergonyit que furga, nit rere nit, per assolir el teu amor.
Abandonat i orfe sota el bosc mort de senyals i indicis que fan embogir el meu ànim, embargat amb sospites i dubtes per espantar l’entestament que tinc posat en tu, consisteixes que baixi i torni a pujar, a prop i lluny, rere les teves passes sempre, dibuixant un cercle que et fa sentir orgullós de ser el centre de l'univers, mentre jo baixo a l’abisme, envaït fins l’ànima pel vertigen i el pànic de ser arrossegat per un altre més fort, que sembri oblits entre tots dos, fins que resignat respiro per omplir amb fatigues els espais buits que altres envegen amb ganivets i fins que el son es derrama sobre el meu coll i torna la nit fosca dels versos antics.
Tan dèbil soc davant la teva absència, recordada sempre a pesar meu pels esdeveniments del mon dels altres, que m’acuiten contra el mur gelat de la por, sorprès sempre per la esquena, que no puc resistir-me als seus llaços, i m’empenyen i senyalen cap el lloc on reposa la teva fosca silueta, rostre del silenci, el que has gravat a foc en les generacions d’aquesta illa incomprensible d’homes callats, llavis de set portes, panys de carn per a un secret de mil anys que ningú gosa traspassar, ni siquiera el teu parent, el temps, violador de tot menys d’això. Això que tornarà a les tombes de la terra per embolicar els ossos dels seus enemics, mai vençuts per l’alè corrupte que ens ha engendrat, generació de gent sense memòria y pell blanca.
Impacients sempre en front al llindar de porta tancada i ulls oberts que no parlen a les nostres orelles, que només escolten paraules de drapaire, trencat el lligam que podria convertir-me en el teu amant. Y mires sempre cap un altre costat quan jo arribo per a saber què faré quan moris i em deixis sol amb el pes culpable de saber que no vaig anar cap a tu, figura dreta sempre sobre el mar, altiva de silenci acumulat , fermentat, que just florirà esplèndid el dia de la teva mort, quan només ploraran els que no et coneixen, aquells infeliços que et van donar de costat, fascinats pel continent i les seves coses que brillen, mentre tu esperes impacient el retorn dels fills extraviats que fins aquell dia viuen ignorants dels túnels que a través de la vida ens condueixen de nou fins a tu.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada