Dilluns al migdia. El metro va a tope. No funciona l’aire condicionat, com ja es normal. Fa molta calor. Ell nota com gotetes sinuoses de suor rellisquen per la seva esquena, tacant de petits puntets la seva samarreta blanca. Els olors es mesclen i es confonen, l’hi fan arrugar el nas. Per fi arriba al seu destí, i arrossegat per una veritable marea humana, baixa a la seva estació. Amb el cap cot, cansat d’un interminable dia de treball, es dirigeix lentament cap a les escales mecàniques, i es quan s’adona que porta la sabata descordada.
S’aparta amb dificultat del riu de gent, i seu en un dels bancs de l’andana. Espera pacientment que la gent es dissolgui, i llavors s’ajup per a cordar-se-la. Sota el banc, apartat, hi ha un objecte. Es tracta d’una petita llibreta, pel que sembla. L’agafa, i la observa. Es un petit bloc Enri, de tapes granatoses dures i d’espiral. Mira a esquerra i dreta per si veu algú que ho estigui buscant, i al no trobar ningú, es recolza a la paret de rajoles, mirant la llibreta pel davant i pel darrere.
No hi ha res escrit. Cap nom, cap data, cap dibuix. L’obre suaument i fulleja en el seu interior. No hi veu cap anotació, cap paraula ni numero ni lletra. Decideix doncs deixar-lo estar, quan per la cua de l’ull l’hi sembla veure alguna cosa de color verd. Intrigat, fulleja de nou més lentament fins que troba la fulla on hi era allò de color verd. Es un bri d’herba, assecat, gairebé com momificat. Sembla, pel color i el contorn, una fulla de menta. La olora, però no hi fa pas cap olor, fa massa temps que hi es dintre de la llibreta. Al darrera del full hi ha una petita inscripció, a penes cinc frases, que omplen pulcrament la meitat del full quadriculat, escrita amb una lletra acurada i bonica:
Quan finalment caigui la nit sobre la ciutat, quan el vent arrossegui la darrera fulla pels carrers, quan l’últim estel despunti la seva llum rere l’horitzó, quan la pluja estigui tan cansada que ja no caigui més, quan tot s’hagi acabat, fos en la memòria del temps, recorda el meu nom.
El noi torna a mirar dreta i esquerra, davant seu, a l’altre andana, temorós de ser observat, buscant qui pot haver escrit això, de qui poden ser aquests versos que tant el commouen. Una llàgrima solitària l’hi cau de l’ull dret, tacant amb petits puntets el pit de la seva samarreta blanca.
S’aparta amb dificultat del riu de gent, i seu en un dels bancs de l’andana. Espera pacientment que la gent es dissolgui, i llavors s’ajup per a cordar-se-la. Sota el banc, apartat, hi ha un objecte. Es tracta d’una petita llibreta, pel que sembla. L’agafa, i la observa. Es un petit bloc Enri, de tapes granatoses dures i d’espiral. Mira a esquerra i dreta per si veu algú que ho estigui buscant, i al no trobar ningú, es recolza a la paret de rajoles, mirant la llibreta pel davant i pel darrere.
No hi ha res escrit. Cap nom, cap data, cap dibuix. L’obre suaument i fulleja en el seu interior. No hi veu cap anotació, cap paraula ni numero ni lletra. Decideix doncs deixar-lo estar, quan per la cua de l’ull l’hi sembla veure alguna cosa de color verd. Intrigat, fulleja de nou més lentament fins que troba la fulla on hi era allò de color verd. Es un bri d’herba, assecat, gairebé com momificat. Sembla, pel color i el contorn, una fulla de menta. La olora, però no hi fa pas cap olor, fa massa temps que hi es dintre de la llibreta. Al darrera del full hi ha una petita inscripció, a penes cinc frases, que omplen pulcrament la meitat del full quadriculat, escrita amb una lletra acurada i bonica:
Quan finalment caigui la nit sobre la ciutat, quan el vent arrossegui la darrera fulla pels carrers, quan l’últim estel despunti la seva llum rere l’horitzó, quan la pluja estigui tan cansada que ja no caigui més, quan tot s’hagi acabat, fos en la memòria del temps, recorda el meu nom.
El noi torna a mirar dreta i esquerra, davant seu, a l’altre andana, temorós de ser observat, buscant qui pot haver escrit això, de qui poden ser aquests versos que tant el commouen. Una llàgrima solitària l’hi cau de l’ull dret, tacant amb petits puntets el pit de la seva samarreta blanca.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada