Les onades a la platja venen i van. Incansables, infatigables. Son tan velles com el temps, com la nit. A vegades arriben amb força, esclatant a la riba del litoral amb un soroll ensordidor, ferm i contundent, com si es volguessin suïcidar contra la sorra. Altres vegades, en canvi, arriben suaument, com qui no vol la cosa, venen i besen la sorra marró fins allà on poden arribar. Moltes vegades arrosseguen petites pedres, còdols, blanques i negres i grises i marrons i fins i tot verdes, i les mouen aquí i allà, amunt i avall, erosionant-les fins a fer-les perfectament rodones, sense arestes ni imperfeccions. Arrosseguen amb elles petits éssers vius, crancs, petxines, navalles, cloïsses. Vida. Vida sota la sorra. Sota les mateixes onades. Sota el mar. I en moure-les, i així donant-los la vida, el Mar ens inunda amb un so meravellós, una cadència perfecte, un ritme sincopat, monòton i tranquil•litzador. El Mar ens parla, però nosaltres no el sentim. I no per que no el puguem entendre, si no per que no el volem escoltar.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada