Aquell dia va decidir no anar a treballar. Al•legaria mal de cap, o migranya, o millor, descomposició. No podria estar gaire lluny de la tassa del vàter, encara que ho volgués. Seria un matí fantàstic. Aniria corrents al quiosc de la cantonada a comprar el diari, no sense abans despenjar l’auricular del telèfon, no fos cas que el truquessin des de la oficina. Si ho feien, sempre podria dir que algú, els amics, la família, l’havien trucat.
Un cop a casa, es faria un senyor esmorzar. Un esmorzar de diari: pa lleugerament torrat amb mantega, un bon cafè amb llet acabat de fer, i un suc de taronja recent espremut. Potser fins i tot es menjaria un iogurt d’aquells tant bons que tenia a la nevera, tot llegint tranquil•lament el diari. Desprès, miraria una estona la tele, o bé escoltaria la ràdio, o una mica de musica. O be estaria jagut al sofà fins que es cansés. El matí era seu, i ni res ni ningú l’espatllaria.
Ja feia molt temps que anava a treballar a desgana: s’aixecava cada dia a les sis i mitja, es dutxava i s’afaitava. Un cafè ràpid, i cap al metro, a aguantar trepitjades, empentes, i els nocius olors de segons qui. Un cop a l’oficina, el mateix de sempre: barallar-se amb clients i proveïdors, suportar al cap i les seves neures, suportar tanmateix els companys, amb les seves cares d'estaquirots llepaculs, especialment el de personal. Quina mania l’hi tenia a aquest! Avui seria diferent. Avui es quedava a casa. S’ho tenia merescut. I si més no, així s’ho pensava ell.
Però tot es va esgarrar en el moment que va engegar la tele: la lectura del diari, l’esmorzar, la ràdio, la musica i el sofà. Tot sen va anar a norris. Aquell matí va ser el començament del veritable infern que havia de passar els propers anys. Un infern esdevingut des del sentiment de culpabilitat que va patir des d’aquell matí. Aquell matí que va decidir no anar a treballar. Mentint. Amagant-se. Esquivant la responsabilitat de l’home adult que era. Aquell sentiment de culpa que el va portar, cinc anys més tard, i infinites sessions de teràpia, a abocar-se dalt a baix des d’un desè pis, tal i com havien fet els seus companys de feina, aquells que no podia ni veure, aquells pels quals més endavant diria que hauria donat la vida per tornar-los a veure, aquells que varen morir cruel i injustament al lloc de feina del que ell aquell dia es va escapolir. Aquell matí solejat, calorós i fatídic d’un onze de Setembre.
Un cop a casa, es faria un senyor esmorzar. Un esmorzar de diari: pa lleugerament torrat amb mantega, un bon cafè amb llet acabat de fer, i un suc de taronja recent espremut. Potser fins i tot es menjaria un iogurt d’aquells tant bons que tenia a la nevera, tot llegint tranquil•lament el diari. Desprès, miraria una estona la tele, o bé escoltaria la ràdio, o una mica de musica. O be estaria jagut al sofà fins que es cansés. El matí era seu, i ni res ni ningú l’espatllaria.
Ja feia molt temps que anava a treballar a desgana: s’aixecava cada dia a les sis i mitja, es dutxava i s’afaitava. Un cafè ràpid, i cap al metro, a aguantar trepitjades, empentes, i els nocius olors de segons qui. Un cop a l’oficina, el mateix de sempre: barallar-se amb clients i proveïdors, suportar al cap i les seves neures, suportar tanmateix els companys, amb les seves cares d'estaquirots llepaculs, especialment el de personal. Quina mania l’hi tenia a aquest! Avui seria diferent. Avui es quedava a casa. S’ho tenia merescut. I si més no, així s’ho pensava ell.
Però tot es va esgarrar en el moment que va engegar la tele: la lectura del diari, l’esmorzar, la ràdio, la musica i el sofà. Tot sen va anar a norris. Aquell matí va ser el començament del veritable infern que havia de passar els propers anys. Un infern esdevingut des del sentiment de culpabilitat que va patir des d’aquell matí. Aquell matí que va decidir no anar a treballar. Mentint. Amagant-se. Esquivant la responsabilitat de l’home adult que era. Aquell sentiment de culpa que el va portar, cinc anys més tard, i infinites sessions de teràpia, a abocar-se dalt a baix des d’un desè pis, tal i com havien fet els seus companys de feina, aquells que no podia ni veure, aquells pels quals més endavant diria que hauria donat la vida per tornar-los a veure, aquells que varen morir cruel i injustament al lloc de feina del que ell aquell dia es va escapolir. Aquell matí solejat, calorós i fatídic d’un onze de Setembre.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada