Dos amics es troben un migdia en un Frankfurt. Un ja fa una estona que hi és. Quan arriba l’altre, aquest s’aixeca i l’hi dona la mà. Es una encaixada ferma, segura, de dos bons amics que es retroben desprès de qui sap quan de temps. El primer l’hi ofereix una cervesa al seu amic, qui l’accepta encantat. Fa molta calor. L’amic que acaba d’entrar porta una bossa de plàstic a la mà, amb un regal a l’interior. Han quedat per a celebrar l’aniversari del primer. Aquest agafa la bossa que l’altre l’hi ofereix, i amb un somriure que ben poc l’hi queda per a sortir-ne de l’entorn de la cara, comença a desembolicar el paquet amb estudiada parsimònia.
L’amic que ha portat el regal no l’hi treu l’ull de sobre, estudiant totes i cadascuna de les expressions del seu amic, temorós de que potser no l’hi agradi. Finalment, desprès de barallar-se una i una altra vegada amb el paper i el celo escrupolosament col•locat, el que té el paquet trenca violenta i sorollosament l’embolcall i observa detingudament el regal. Bocabadat, s’adona de que aquell era precisament el regal que estava esperant (la maqueta d’un automòbil de col•leccionista, però això és el de menys), i mira al seu amic embadalit i amb una sort d’amor pur als ulls. T’agrada? L’hi pregunta tímidament, encara no del tot segur que sigui el regal més escaient. L’altre, com a tota resposta, deixa el paquet a terra, al costat d’unes burilles de cigarreta i d’un got de plàstic buit, i s’aixeca ràpidament per abraçar el seu amic.
Tots dos es fonen en una abraçada mútua i sincera, però es una abraçada torpe, tímida, com mig forçada i atropellada. Dos homes no poden exterioritzar d’aquesta manera el seus sentiments en públic, per favor! Es deixen anar, avergonyits, i tornen a seure, i el que ha fet els anys diu amb una veu suau, xiuxiuejant: M’agrada molt. Gràcies.
Potser, a uns ulls externs, aquella abraçada no significava gran cosa, però en els ulls del que ha rebut el regal, un regal fet amb il•lusió, amb afecte, amb tendresa, hi ha amor. L’amor de l’amistat. L’amor de dos amics.
L’amic que ha portat el regal no l’hi treu l’ull de sobre, estudiant totes i cadascuna de les expressions del seu amic, temorós de que potser no l’hi agradi. Finalment, desprès de barallar-se una i una altra vegada amb el paper i el celo escrupolosament col•locat, el que té el paquet trenca violenta i sorollosament l’embolcall i observa detingudament el regal. Bocabadat, s’adona de que aquell era precisament el regal que estava esperant (la maqueta d’un automòbil de col•leccionista, però això és el de menys), i mira al seu amic embadalit i amb una sort d’amor pur als ulls. T’agrada? L’hi pregunta tímidament, encara no del tot segur que sigui el regal més escaient. L’altre, com a tota resposta, deixa el paquet a terra, al costat d’unes burilles de cigarreta i d’un got de plàstic buit, i s’aixeca ràpidament per abraçar el seu amic.
Tots dos es fonen en una abraçada mútua i sincera, però es una abraçada torpe, tímida, com mig forçada i atropellada. Dos homes no poden exterioritzar d’aquesta manera el seus sentiments en públic, per favor! Es deixen anar, avergonyits, i tornen a seure, i el que ha fet els anys diu amb una veu suau, xiuxiuejant: M’agrada molt. Gràcies.
Potser, a uns ulls externs, aquella abraçada no significava gran cosa, però en els ulls del que ha rebut el regal, un regal fet amb il•lusió, amb afecte, amb tendresa, hi ha amor. L’amor de l’amistat. L’amor de dos amics.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada