El Meu Terrat

Basat parcialment en Los Tejados, de Cómplices.

Des del meu terrat es veu el mar. Una franja petita, llarga i blava, allà davant, lluny de mi. Quan el dia es clar, es veuen fins i tot les onades, com minúsculs anyells cavalcant-les amb harmonia. El meu terrat és com una altra habitació de casa meva, ja que només hi puc accedir-hi jo, encara que no es del tot meu, però com si ho fos. Hi pujo sovint, quan em sento sol, quan tinc ganes de que em toqui l’aire, quan vull llegir, o ben entrada la nit, quant vull mirar les estrelles o la lluna. Des del meu terrat hi veig bona part de Barcelona: a la meva dreta, la majestuositat de Santa Maria del Mar, altiva i impressionant. A la meva esquerra, les Torres Bessones que son l’Hotel de les Arts i l’Edifici Mapfre, testimoni d’una Barcelona moderna que no recordo haver demanat. Darrera meu, la Catedral, fosca i decrèpita, desitjant dies millors. Més enllà, on acaba la vista, el Tibidabo, minúscul en la distància, grandiós en la memòria, ple de records d’infantesa.

M’agrada pujar al meu terrat quan plou. M’agrada abocar-me a la barana i mirar a baix meu com es mulla el Passeig del Born, veure els multicolors paraigües anant amunt i avall, les fulles dels arbres volant aquí i allà, a mercè del vent, com diu la cançó, els homes tapant-se el cap amb fulls de diari, i les dones, coquetes i presumides, intentant que no els hi espatlli el recent estrenat pentinat; els nens, amb la seva santa innocència, trepitjant i jugant amb els tolls amb les seves botes d’aigua de colors llampants, la gent gran, desvalguda i fràgil, acotant-se l’abric i refugiant-se als vells portals.

Però també hi pujo per un altre motiu. Dos terrats més enllà, a l’ombra de Santa Maria, tres pisos més avall, a vegades una noia hi puja a prendre el sol. Jeu en allò que s’en diu una gandula de fusta, amb uns bonics coixins verds, sempre sota els blancs llençols que ondegen al vent, com flassades banderes que diuen adéu, com pentinant un amant imaginari. Sempre porta el mateix bikini, blau amb ratlles grogues, ulleres de pasta negres, una diadema blanca al cabell, i un d’aquells estris amb atomitzador que serveixen per regar les plantes, per a refrescar-se de la calor del matí. No sé pas com es diu, ni a quin pis viu. Però jo l’anomeno Maria, com la cançó dels Cómplices. Ella es la meva Maria. Ella no es despulla davant d’un mirall, no em descobreix, ni s’en riu, tampoc en llença un petó, ni em convida a res, però jo si que m’he enamorat d’ella. Bojament enamorat.

No la he vist mai pel carrer, ni pel Passeig, ni a cap botiga del voltant. M’he passat moltes hores davant del que crec que es el portal de la casa on ella pren el sol, però mai la he vist creuar la porta ni per dins ni per fora. Tampoc sé del cert que l’hi diria si me la trobés algun cop. Crec que en tindria prou en veure-la, i que ella em veiés. M’agradaria saber de quin color son els seus ulls, si blaus, o potser verds. M’agradaria també poder sentir la seva veu, i que, sinuosament, pogués fregar-la amb les puntes dels meus dits en un encontre casual. Sé que mai podré estar amb ella, conversar i riure amb ella, estimar-la, fer-la meva... em conformo en veure-la de tant en tant com pren el sol amb el seu bikini blau des de el meu terrat. Des de la solitud del meu terrat.

Triangle

L’autobús ja venia. El 68. Puntual, com cada dia. Ell ja feia estona que tenia la targeta de transport a la mà, llest per a utilitzar-la. Va mirar a la seva dona, que la tenia al costat, i, també com cada dia, va desitjar que no se l’hi notés a la cara el seu nerviosisme i la seva excitació. Van pujar tots dos a l’autobús, un rere l’altre, i llavors es va iniciar el ritual de tots els dies, des de ja feia més de dues setmanes. Ell pujava primer, ella desprès. Ell marcava la targeta per tots dos, i temorós, mirava a l’interior de l’autobús a veure si la veia. Si, allí estava, asseguda on sempre, al primer del seients dobles de la dreta, al costat de la finestra. Llavors ell, seguit de la seva dona, avançava per l’autobús molt a poc a poc, quasi amb parsimònia, sense treure els ulls d’ella, i seia al tercer seient de l’esquerra, també al costat de la finestra. Des d’aquella posició, si no hi havia gent al passadís, i a aquelles hores del matí l’autobús sempre anava mig buit, tenia una visió perfecta en diagonal de la noia. Aquesta, de quan en quan, es girava vergonyosa, i en un instant màgic, els seus ulls es trobaven, i llavors ella baixava el cap, vermella com un pebrot. Era així cada dia fins que arribava la parada on ell tenia que baixar, uns deu minuts desprès. Sortien tots dos per la porta del darrere, i a baix al carrer s’acomiadaven amb un petó. Ell anava llavors cap a la seva feina, content d’haver-la vista una vegada més, però a l’hora estava trist per que creia que estava enganyant a la seva dona, encara que només fos amb el pensament.

Ella seia cada dia al mateix seient de l’autobús, al primer dels seients dobles de la dreta, al costat de la finestra. Les cinc parades que la separaven de la d’on pujaven ells dos es feien eternes. Quan l’autobús enfilava el carrer que els duia a la parada d’ells, ella mirava amb nerviosisme i excitació cap endavant, més enllà del vidre davanter de l’autobús. Llavors els veia, com cada dia, i respirava alleujada. Veia com pujaven tots dos, primer ell, i desprès ella, i com ell marcava la targeta per a tots dos. Els veia avançar a poc a poc, quasi amb parsimònia, i llavors passaven pel seu costat, i es seien darrera d’ella, en diagonal. Ella es girava, vergonyosa, i mirava cap a ells, i en un instant màgic, els seus ulls es trobaven. Llavors ella baixava el cap, vermella com un pebrot. Al cap d’uns minuts, arribava la seva parada, i tots dos baixaven junts. Ella no veia el petó que es feien per acomiadar-se. Sis parades més, era el seu torn per sortir de l’autobús. Baixava per la sortida del mig, i enfilava cap a la seva feina, una mica trista per que creia que estava trencant una parella, encara que només fos amb el pensament. Però estava contenta per que, com cada dia, l’havia vist una altra vegada... a ella.

Culpa

Aquell dia va decidir no anar a treballar. Al•legaria mal de cap, o migranya, o millor, descomposició. No podria estar gaire lluny de la tassa del vàter, encara que ho volgués. Seria un matí fantàstic. Aniria corrents al quiosc de la cantonada a comprar el diari, no sense abans despenjar l’auricular del telèfon, no fos cas que el truquessin des de la oficina. Si ho feien, sempre podria dir que algú, els amics, la família, l’havien trucat.

Un cop a casa, es faria un senyor esmorzar. Un esmorzar de diari: pa lleugerament torrat amb mantega, un bon cafè amb llet acabat de fer, i un suc de taronja recent espremut. Potser fins i tot es menjaria un iogurt d’aquells tant bons que tenia a la nevera, tot llegint tranquil•lament el diari. Desprès, miraria una estona la tele, o bé escoltaria la ràdio, o una mica de musica. O be estaria jagut al sofà fins que es cansés. El matí era seu, i ni res ni ningú l’espatllaria.

Ja feia molt temps que anava a treballar a desgana: s’aixecava cada dia a les sis i mitja, es dutxava i s’afaitava. Un cafè ràpid, i cap al metro, a aguantar trepitjades, empentes, i els nocius olors de segons qui. Un cop a l’oficina, el mateix de sempre: barallar-se amb clients i proveïdors, suportar al cap i les seves neures, suportar tanmateix els companys, amb les seves cares d'estaquirots llepaculs, especialment el de personal. Quina mania l’hi tenia a aquest! Avui seria diferent. Avui es quedava a casa. S’ho tenia merescut. I si més no, així s’ho pensava ell.

Però tot es va esgarrar en el moment que va engegar la tele: la lectura del diari, l’esmorzar, la ràdio, la musica i el sofà. Tot sen va anar a norris. Aquell matí va ser el començament del veritable infern que havia de passar els propers anys. Un infern esdevingut des del sentiment de culpabilitat que va patir des d’aquell matí. Aquell matí que va decidir no anar a treballar. Mentint. Amagant-se. Esquivant la responsabilitat de l’home adult que era. Aquell sentiment de culpa que el va portar, cinc anys més tard, i infinites sessions de teràpia, a abocar-se dalt a baix des d’un desè pis, tal i com havien fet els seus companys de feina, aquells que no podia ni veure, aquells pels quals més endavant diria que hauria donat la vida per tornar-los a veure, aquells que varen morir cruel i injustament al lloc de feina del que ell aquell dia es va escapolir. Aquell matí solejat, calorós i fatídic d’un onze de Setembre.

El Rostre del Silenci

(Adaptació del relat curt Los Secretos de la Dragonera d’en Basilio Baltasar)

No son els dies els que cansen les meves espatlles, ni tampoc la distància que ens separa amb l’ajuda de la nit. Malgrat el viatge emprés, hi ha un fil al qual no hi puc arribar, remogut pel vent, mentre tu dorms indiferent a la meva presència i als meus esforços d’home avergonyit que furga, nit rere nit, per assolir el teu amor.

Abandonat i orfe sota el bosc mort de senyals i indicis que fan embogir el meu ànim, embargat amb sospites i dubtes per espantar l’entestament que tinc posat en tu, consisteixes que baixi i torni a pujar, a prop i lluny, rere les teves passes sempre, dibuixant un cercle que et fa sentir orgullós de ser el centre de l'univers, mentre jo baixo a l’abisme, envaït fins l’ànima pel vertigen i el pànic de ser arrossegat per un altre més fort, que sembri oblits entre tots dos, fins que resignat respiro per omplir amb fatigues els espais buits que altres envegen amb ganivets i fins que el son es derrama sobre el meu coll i torna la nit fosca dels versos antics.

Tan dèbil soc davant la teva absència, recordada sempre a pesar meu pels esdeveniments del mon dels altres, que m’acuiten contra el mur gelat de la por, sorprès sempre per la esquena, que no puc resistir-me als seus llaços, i m’empenyen i senyalen cap el lloc on reposa la teva fosca silueta, rostre del silenci, el que has gravat a foc en les generacions d’aquesta illa incomprensible d’homes callats, llavis de set portes, panys de carn per a un secret de mil anys que ningú gosa traspassar, ni siquiera el teu parent, el temps, violador de tot menys d’això. Això que tornarà a les tombes de la terra per embolicar els ossos dels seus enemics, mai vençuts per l’alè corrupte que ens ha engendrat, generació de gent sense memòria y pell blanca.

Impacients sempre en front al llindar de porta tancada i ulls oberts que no parlen a les nostres orelles, que només escolten paraules de drapaire, trencat el lligam que podria convertir-me en el teu amant. Y mires sempre cap un altre costat quan jo arribo per a saber què faré quan moris i em deixis sol amb el pes culpable de saber que no vaig anar cap a tu, figura dreta sempre sobre el mar, altiva de silenci acumulat , fermentat, que just florirà esplèndid el dia de la teva mort, quan només ploraran els que no et coneixen, aquells infeliços que et van donar de costat, fascinats pel continent i les seves coses que brillen, mentre tu esperes impacient el retorn dels fills extraviats que fins aquell dia viuen ignorants dels túnels que a través de la vida ens condueixen de nou fins a tu.

Amor

Hi han amors que despullen la nit, que dormen desperts en els nostres somnis, que fan plorar la pluja i que remullen els records, i somniant ens mullem pensant en ells. Un amor que mai s’ha tastat es un amor malgastat, i son aquests amors els que mes perduren. Un petó que mai s’ha fet es un petó perdut, i son els millors aquells que mai s’han donat.

L’amor no acostuma a avisar. No truca a la porta ni demana permís per entrar. Quan ve, apareix com un vendaval amb una força brutal, i per desgràcia, ve per poc temps, i per fer mal. Et deixa fora de combat, et treu la respiració, et fa tremolar. T’ho passes malament, no pots ni parlar, però encara que ho vulguis, no ho pots parar. Et fa suar de calor quan fa fred, i et fa sentir fred a ple estiu. Tremoles sense cap causa aparent, i et quedes sense alè sense saber per què. I no saps ni com, et trobes malament mig segon desprès d’estar be.

L’amor es cruel, fred i calculador, tirànic i traïdor. Et fa sentir sensacions que mai havies sentit, ni pensaves que podies sentir, per a desprès prendre-te-les sense avisar. Et porta a límits que no coneixies, a indrets que no esperaves, a vivències que no vivies... i quan et sents còmode, feliç i satisfet amb aquests nous plaers inesperats, t’abandona silenciosament i fuig esperitat deixant-te sol, abandonat i desolat.

L’amor es un tirà. Un monstre de dos caps que juga amb els sentiments i ens fa trontollar l’ànima. Un assassí en sèrie d’emocions i de sentits que no té ni emoció ni sentit comú, que no es honest ni es lleial. Es un ésser viu hipòcrita, intangible i intocable, incolor, inodor, insípid i... insuficient.

Mai no en tenim prou de l’amor. Per més vegades que ens hagi fastiguejat i fustiguejat, abandonat, traït i descol•locat, sempre en volem més, i sempre en demanem més. Som com masoquistes moderns i descerebrats que només volem patir, sentir-nos infeliços i desgraciats, només per sentir una altra vegada un bri d’aquest plaer prohibit, anhelat i desitjat que es l’amor.

Somriure de Foc

(Inspirat en la cançó El Amante de Fuego, de Nacho Cano)

Tot va passar en pocs minuts. El foc ho va devorar tot, amb una fam esgarrifosa, aclaparadora i traïdora. Un instant era de nit, i al minut següent semblava com si fos de dia una altra vegada, tal era la intensitat i la grandària de les flames, que pujaven delitoses cap al cel, cremant fusta, plàstic, roba i pedra, devorant-ho tot, llepant amb la seva obscena llengua vermella les parets del condemnat edifici.

Ella el va veure des de la finestra de la seva habitació, davant pel davant de l’edifici sinistrat. El noi estava segut en un llit, amb les mans al cap. Semblava esperar l'inevitable. A l’habitació del costat, mobles, cortines i catifes cremaven sense consideració, i un intens fum negre, fosc com la nit, anava apoderant-se del lloc, com a nou amo de la casa.

Ella va sortir esperitada al balcó, per avisar al noi que fugís, que sortís a l’exterior, que saltés al buit, per que el foc estava al seu costat mateix. Però cap so va sortir de la seva gola, emmudida com estava per la emoció i l’espant. Llavors el noi, com si hagués sentit una veu interior, es va aixecar i va anar cap a la porta, cap al foc, cap a la mort. Ella es desesperava, plorava impotent.

El noi va agafar el mànec de la porta, però abans d’obrir-la, va mirar per la finestra, a la noia, als seus ulls, i l’hi va somriure. Semblava feliç, descansat, alleujat, com si per fi anés a perdre un gran pes que suportava des de fa molt temps. La porta es va obrir, i el monstre groc i vermell va entrar enfurismat, amb un cop d’aire de fum i flames. El noi s’arrossegava per l’habitació rodejat de foc, tremolant, colpejant-se pels racons, cremant-se viu. Una immensa figura de foc, que es preveia vagament humana, va caure finalment a terra, i el fum ho va amagar tot, amb el seu mantell negre. Negre mort. La noia va caure també, al terra del seu balcó, desmaiada i horroritzada pel dantesc espectacle que acabava de presenciar.

Molt temps després, oblidat ja l’incendi, fet de nou l’edifici, i amb nous veïns al davant de casa seva, la noia no pot oblidar el noi que es va cremar, per què aquest la ve a visitar cada vespre, quan es fa fosc, i els sorolls del dia se’n van a dormir, acompanyats per la lluna. Ella el veu cada nit, tot just com el va veure abans de morir cremat, i el veu somriure. El noi només l’hi somriu. Seu al davant seu, i l’hi somriu. Amb el mateix malenconiós i estrany somriure que va veure aquella fatídica nit. Es l’ultima cosa que veu cada dia abans de quedar-se dormida, i llavors dorm tranquil•la sense somnis.

Recorda el Meu Nom

Dilluns al migdia. El metro va a tope. No funciona l’aire condicionat, com ja es normal. Fa molta calor. Ell nota com gotetes sinuoses de suor rellisquen per la seva esquena, tacant de petits puntets la seva samarreta blanca. Els olors es mesclen i es confonen, l’hi fan arrugar el nas. Per fi arriba al seu destí, i arrossegat per una veritable marea humana, baixa a la seva estació. Amb el cap cot, cansat d’un interminable dia de treball, es dirigeix lentament cap a les escales mecàniques, i es quan s’adona que porta la sabata descordada.

S’aparta amb dificultat del riu de gent, i seu en un dels bancs de l’andana. Espera pacientment que la gent es dissolgui, i llavors s’ajup per a cordar-se-la. Sota el banc, apartat, hi ha un objecte. Es tracta d’una petita llibreta, pel que sembla. L’agafa, i la observa. Es un petit bloc Enri, de tapes granatoses dures i d’espiral. Mira a esquerra i dreta per si veu algú que ho estigui buscant, i al no trobar ningú, es recolza a la paret de rajoles, mirant la llibreta pel davant i pel darrere.

No hi ha res escrit. Cap nom, cap data, cap dibuix. L’obre suaument i fulleja en el seu interior. No hi veu cap anotació, cap paraula ni numero ni lletra. Decideix doncs deixar-lo estar, quan per la cua de l’ull l’hi sembla veure alguna cosa de color verd. Intrigat, fulleja de nou més lentament fins que troba la fulla on hi era allò de color verd. Es un bri d’herba, assecat, gairebé com momificat. Sembla, pel color i el contorn, una fulla de menta. La olora, però no hi fa pas cap olor, fa massa temps que hi es dintre de la llibreta. Al darrera del full hi ha una petita inscripció, a penes cinc frases, que omplen pulcrament la meitat del full quadriculat, escrita amb una lletra acurada i bonica:

Quan finalment caigui la nit sobre la ciutat, quan el vent arrossegui la darrera fulla pels carrers, quan l’últim estel despunti la seva llum rere l’horitzó, quan la pluja estigui tan cansada que ja no caigui més, quan tot s’hagi acabat, fos en la memòria del temps, recorda el meu nom.

El noi torna a mirar dreta i esquerra, davant seu, a l’altre andana, temorós de ser observat, buscant qui pot haver escrit això, de qui poden ser aquests versos que tant el commouen. Una llàgrima solitària l’hi cau de l’ull dret, tacant amb petits puntets el pit de la seva samarreta blanca.

El Plaer de Llegir

Ens acostem a la llibreria de casa i escollim un llibre nou, un que encara no hem llegit. Sabem perfectament quin volem. L’hem estat esperant des de que ens mancaven poques planes del que tot just hem acabat de llegir. Observem amb atenció la il•lustració de la portada, preludi del que ens espera al interior del llibre. L’hi donem la volta, hi llegim la contraportada. Un petit resum, moltes vegades insuficient, de la història que ens disposem a llegir. Aquest petit resum ja ens atrapa, i ens prepara pel que estem a punt de viure. Mirem les planes interiors de la funda, i ens detenim breument a observar la fotografia de l’autor, i la seva petita, molt petita, biografia. Satisfets, l’hi traiem la funda al llibre, i la desem al seu lloc a la prestatgeria, no sigui cas que hi quedi un lloc buit, negre i lleig a la nostra col•lecció inacabada i inacabable de novel•les.

Fa olor a nou. Passem els dits suaument pel seu llom, notem el delicat contorn de les lletres que conformen el títol i el nom de l’autor, contraposades a l’aspre tacte de la seva tapa. L’obrim amb compte, amb reverència, amb delicadesa, escoltem el suau xiuxiueig de les fulles quan s’obren per primer cop, desprès d’haver sortit de la impremta, com ens declaren el seu amor incondicional per haver-les escollit amb elles i no a d’altres.

Busquem un lloc tranquil, silenciós i assossegat per a començar a llegir el llibre, excitats i delitosos per endinsar-nos en una història que ens acompanyarà durant dies i setmanes, i potser fins i tot mesos. Amb uns personatges que ja formen part de la nostra vida, per sempre, uns personatges que estimarem com no ens pensàvem que podríem estimar sense saber qui son, com son. Uns personatges amb els quals conviurem dia i nit, quan llegim el llibre i també quan no el llegim, ja que estaran amb nosaltres fins que no acabem de llegir-lo, fins que els estralls de la memòria ens faci oblidar-los, sense voler-ho, substituïts per uns de nous, sempre més atractius i més interessants, i els desterrem amb afecte a la nit del temps dels llibres, a aquell cementiri dels llibres oblidats que tots nosaltres, lectors constants, tenim al nostre interior.

Dos Amics

Dos amics es troben un migdia en un Frankfurt. Un ja fa una estona que hi és. Quan arriba l’altre, aquest s’aixeca i l’hi dona la mà. Es una encaixada ferma, segura, de dos bons amics que es retroben desprès de qui sap quan de temps. El primer l’hi ofereix una cervesa al seu amic, qui l’accepta encantat. Fa molta calor. L’amic que acaba d’entrar porta una bossa de plàstic a la mà, amb un regal a l’interior. Han quedat per a celebrar l’aniversari del primer. Aquest agafa la bossa que l’altre l’hi ofereix, i amb un somriure que ben poc l’hi queda per a sortir-ne de l’entorn de la cara, comença a desembolicar el paquet amb estudiada parsimònia.

L’amic que ha portat el regal no l’hi treu l’ull de sobre, estudiant totes i cadascuna de les expressions del seu amic, temorós de que potser no l’hi agradi. Finalment, desprès de barallar-se una i una altra vegada amb el paper i el celo escrupolosament col•locat, el que té el paquet trenca violenta i sorollosament l’embolcall i observa detingudament el regal. Bocabadat, s’adona de que aquell era precisament el regal que estava esperant (la maqueta d’un automòbil de col•leccionista, però això és el de menys), i mira al seu amic embadalit i amb una sort d’amor pur als ulls. T’agrada? L’hi pregunta tímidament, encara no del tot segur que sigui el regal més escaient. L’altre, com a tota resposta, deixa el paquet a terra, al costat d’unes burilles de cigarreta i d’un got de plàstic buit, i s’aixeca ràpidament per abraçar el seu amic.

Tots dos es fonen en una abraçada mútua i sincera, però es una abraçada torpe, tímida, com mig forçada i atropellada. Dos homes no poden exterioritzar d’aquesta manera el seus sentiments en públic, per favor! Es deixen anar, avergonyits, i tornen a seure, i el que ha fet els anys diu amb una veu suau, xiuxiuejant: M’agrada molt. Gràcies.

Potser, a uns ulls externs, aquella abraçada no significava gran cosa, però en els ulls del que ha rebut el regal, un regal fet amb il•lusió, amb afecte, amb tendresa, hi ha amor. L’amor de l’amistat. L’amor de dos amics.

Els Amants del Pont de Brooklyn

Tenen un lloc secret. Un racó màgic. Un niuet d’amor en plena ciutat. Allà s’amaguen clandestinament cada vespre i es declaren amor etern. Ella, que prové d’una família humil de Brooklyn, i ell, jove hereu d’una de milionària de Manhattan. Tots dos, Capuleto i Montescos moderns, es professen un amor el qual saben que no el podran gaudir, que els hi es prohibit, i maleït. Tot i això ells s’estimen. Sota els centenaris arcs del pont, amb la lluna i el riu com únics testimonis, el ritual d’aparellament més antic del món es posa en marxa cada nit. I ells assaboreixen cada dia aquest amor que se’ls hi ha denegat, només per haver nascut a la riba contrària del riu, com si fos l’ultima vegada que l’assaboriran, per que no saben del cert si hi haurà un demà per a continuar assaborint-lo.

El Mar ens Parla

Les onades a la platja venen i van. Incansables, infatigables. Son tan velles com el temps, com la nit. A vegades arriben amb força, esclatant a la riba del litoral amb un soroll ensordidor, ferm i contundent, com si es volguessin suïcidar contra la sorra. Altres vegades, en canvi, arriben suaument, com qui no vol la cosa, venen i besen la sorra marró fins allà on poden arribar. Moltes vegades arrosseguen petites pedres, còdols, blanques i negres i grises i marrons i fins i tot verdes, i les mouen aquí i allà, amunt i avall, erosionant-les fins a fer-les perfectament rodones, sense arestes ni imperfeccions. Arrosseguen amb elles petits éssers vius, crancs, petxines, navalles, cloïsses. Vida. Vida sota la sorra. Sota les mateixes onades. Sota el mar. I en moure-les, i així donant-los la vida, el Mar ens inunda amb un so meravellós, una cadència perfecte, un ritme sincopat, monòton i tranquil•litzador. El Mar ens parla, però nosaltres no el sentim. I no per que no el puguem entendre, si no per que no el volem escoltar.

París

Una tarda de finals d’Agost. Plou. El xipolleig de les gotes de pluja damunt del Sena es barregen amb el monòton soroll de les maletes al arrossegar-les pel paviment mullat. Ell torna la vista enrere. Les gotes de pluja l’hi rellisquen pel cabell cap a la cara, com si plorés. S’eixuga el rostre amb el braç lliure, com si volgués desprendre’s d’una llàgrima inoportuna. La majestuositat de la Nostra Senyora l’hi dona la esquena, mig amagada entre la boira i la pluja. Es queda allà de peu, quiet i palplantat. L’hi dol deixar París. No n’ha tingut prou de la ciutat, i no sap quan podrà tornar. Tantes coses que ha vist, i tantes que l’hi manquen per veure. París l’ha tornat a enlluernar, com la primera vegada. S’hi vol quedar una estona mirant, admirant (potser per última vegada) aquella església que es el cor de París, que les ha vist de tots colors, i que encara aguanta impertèrrita en front dels homes i del temps. La seva silueta es reflexa, ondejant, en les aigües brutes del riu, con dient au revoir, ens tornarem a veure. Ella trenca el moment, donant-li pressa. La Gare d’Austerlitz queda lluny encara, i el tren no espera. Es tard i vol ploure. De fet, ja fa estona que plou.

Ballen

Ballen. Els amants ballen. Damunt de la sorra calenta i mullada de la platja. Sota el sol esmorteït de la tarda. Estoicament flanquejats pels seus fidels servidors. Ella, descalça, contorneja sensualment el seu vestit flamejant sobre el negre impecable d’ell. Ballen sense música, sense cadència. El vent amenaça pluja. Com també amenaça en fer volar els fràgils paraigües més enllà de la blanca escuma de la maror, mentre omple de diminuts i molestos granets d’arena en els ulls de la jove cambrera, qui fa veritables esforços per que no voli el seu delicat capell. Però ells ballen. Ballen sense que els importi res més. Ballen sota el sol, sota el vent i sota la pluja. Ballen fins que no puguin més. Fins que no tinguin més força. Fins que caiguin a terra, defallits i esgotats. Per que mentre ballin, hi haurà amor. I mentre hi hagi amor, hi haurà vida. Vida per tots dos. Vida pels amants que ballen. Ballen, i res més.

Tempus Fugit

On es pot comprar temps? El venen? On? Necessitem més temps per a descansar, per a no fer res, o per a fer-ho tot. Per escoltar música, o per tocar-la. Per anar al cinema, al teatre, als museus, a les exposicions, a les festes al carrer, a pendre una cervesa en una terrasseta, a anar de botigues, anar de rebaixes, a escoltar el mar... o per no anar enlloc. Per dormir, per somiar. Per passejar per la platja una tarda d’hivern. Per veure sortir el sol i també com es pon. Per preguntar-l’hi a la lluna per què surt cada nit, i on s’amaga quan es nova. On es pot comprar? On va el temps que es perd? On es tot l’or que es el temps? Es pot canviar or per mes temps?

Fa temps que ens manca temps. Els caps de setmana s’esvaeixen ràpidament i quan et vols adonar ja es diumenge al vespre, i t’has de enfrontar a cinc dies llarguíssims fins que no torni el proper cap de setmana. Qui mesura el temps? Per què el temps passa més ràpid quan t’ho passes bé? Per què falta tant de temps quan vols que una cosa arribi de pressa? I per què arriba tant de pressa quan no vols que arribi?

El temps es tenaç, eficaç i exacte, encara que s’avanci o s’endarrereixi. Però també es cruel, despietat i implacable. Et dona temps per adonar-te’n quan temps et manca, i et fa perdre el temps buscant temps on sigui, quan ja no tens temps de recuperar el temps perdut.

Serem més feliços en el moment en el que el temps no importi, per què ell mateix s’haurà oblidat del rellotge.

Petits Plaers Quotidians

Divendres. Un croissant acabat de fer. Un cafè amb llet. Poc cafè i més llet. Un suc de taronja acabat d’esprémer. El diari. Als altaveus, la veu de Mick Hucknall desgranant melancòlicament So not over you. A fora, una temperatura més que agradable i el sol inundant tímidament el matí. Vint i pico minuts per endavant. Simple pleasures.

El Primer

Sortim de la foscor i la sobtada llum ens fa mal als ulls. Acostumats a l’escalfor sentim fred. Ens fan mal i els pulmons, adormits, esclaten violentament i ens fan plorar. Ens volteixen i ens remenen sense miraments. Ens purifiquen sota l’aixeta amb aigua freda. Es una declaració oberta de la realitat més pura i dura, la primera d’un seguit, i potser la més demolidora i brutal: hem vingut a aquest món a patir. Res més.

Sea of Love

Drowning in the Sea of Love
where everyone would love to drown.

Stevie Knicks
Sara